El periodista és, realment, l’historiador del present. Per tant, ha de ser un bon intèrpret de la realitat, de l’actualitat social, política, econòmica o de l’àmbit que estudiï. El periodista haurà d’evitar un judici de valor agosarat i centrar-se en reflectir la realitat tal i com és.
Tot i que la meta del periodista sempre ha de ser l’objectivitat, aquesta és inassolible. Com algú va dir un cop, l’objectivitat és com l’horitzó, tots naveguem cap a ell sabent que mai l’atraparem. L’objectivitat és una utopia. Com tota utopia està bé conèixer-la per evitar quedar encegats per la seva llum, aquell que no la conegui es confondrà i intentarà arribar a ella. Nosaltres l’hem de conèixer per saber que és un estadi superior, inassolible. Tot i això, mai deixarà de ser una referència.
Normalment l’objectivitat és un factor que es té molt en compte en tot el panorama periodístic, però de vegades el trobem a faltar en temps convulsos, temps d’agitació política o guerres. En tessitures o situacions com aquestes l’objectivitat passa a un segon pla. Els mitjans i els periodistes ens posicionem en un bàndol determinat del conflicte o, almenys això és el que fa la majoria. Al procés independentista que s’està vivint a Catalunya és molt fàcil de veure aquest exemple. La majoria de gent està decidida a favor d’una cosa o de l’altra.
El periodista ha de ser capaç de separar la informació de les seves opinions personals i en el cas de no poder ha de deixar constància que parla en nom propi perquè aquestes opinions no han d'interferir en la seva labor com a reporter d'actualitat. Sobre la base d'aquestes interpretacions i opinions podem classificar els textos periodístics. Aquests textos es diferencien entre ells per la fi comunicativa i la forma d'exposició. Els gèneres informatius tenen una fi informativa, que comparteixen amb els interpretatius, però una forma d'exposició rígida que no dona motiu al llenguatge literari cosa que no es dona amb els textos interpretatius.
És molt fàcil subscriure els discursos de les forces polítiques que venen solucions fàcils. El SÍ i el NO tenen molts adeptes, ara bé... El “SÍ però amb condicions”, el “potser” o el “NO però...”. No tenen tant d’èxit. Això potser explicaria la davallada del PSOE abans de la moció de censura o l’actual “decadència” de Podemos. Les mitges aigües no acostumen a agradar massa. És més fàcil posicionar-se.
En aquest posicionament hi ha una certa comoditat. La polarització és molt còmoda, no t’exigeix tant com la neutralitat. En aquests casos tens més clar qui són els teus i qui no, tens més clar per qui estàs escrivint el teu article i per qui no. Tot i això, en aquesta “falsa” comoditat sovint, també es troba la mediocritat. El virtuosisme i la valentia la trobem en aquells que s’atreveixen a abandonar les trinxeres i fan el seu propi periodisme, allunyat dels dos bàndols. Aquests, no obstant, rebran bales d’ambdós bàndols. Pot ser acaben essent els més perjudicats. Podríem exemplificar aquest cas amb diverses figures de la política i el periodisme a Espanya, gent que ha sortit d’aquesta trinxera i que és molt criticada per molta gent. Gent com Jordi Évole, o l’alcaldessa de Barcelona. Qui recentment ha trencat la idea dels blocs per poder revalidar el seu càrrec per 4 anys més.
En un dels textos que havíem de llegir per les avaluacions anteriors ens parla de tres estadis o àmbits que descriuen l'activitat periodística, entenent-la com el procés de selecció, redacció i publicació de la notícia. El primer d'aquests plans és el pla contextual que serien el conjunt de judicis o decisions professionals que apliquem per a decidir què és notícia. Aquest no és un procés merament selectiu sinó també identificatiu i comparatiu volem buscar com és la notícia més destacable respecte a la resta i no quedar-nos només amb allò noticiable. El pla textual, el segon, és el que ens marca un conjunt de regles textuals per a tractar, elaborar i ordenar aquelles dades que derivaran en notícia i que presentaran una estructura coherent a manera de text periodístic que atraurà el lector. El tercer pla esmentat és el pla estilístic que és aquell que desenvolupa totes les propietats i característiques que distingeixen a un text informatiu d'un que no ho és. El correcte desenvolupament de l'activitat periodística permetrà elaborar i presentar una informació que arribarà de manera còmoda al lector.
També hem parlat dels quatre criteris periodístics que existeixen a l'hora de seleccionar les dades que transformarem en text periodístic: l'interès públic, l'interès psicològic, l'entorn local i la periodització temporal. Tots ells presents en cada informació i permeten al periodista avaluar-la, ordenar-la i classificar-la. L'interès tant públic com psicològic s'esmenten en el primer capítol mentre que la periodicitat es refereix a la freqüència de la informació que en el cas de la premsa pot ser mensual, quinzenal, setmanal o diària mentre que en televisió o ràdio és horària, entenem com a periodisme d'actualitat aquell que no supera la setmana. D'altra banda la difusió espacial és l'àrea d'abast de la nostra informació i pot ser a nivell nacional, regional, local o internacional si parlem de grans agències d'informació.
Tornant al tema de la neutralitat o objectivitat, un altre tema que es proposa per tractar en aquest text és el de “Els mitjans com a canals d’informació i espais de creació d’opinions”. En temps com el nostre, de posicionaments polítics distants i polarització, els canals de televisió i les emissores de ràdio acostumen a representar una d’aquestes “trinxeres” de les que parlàvem. Això no seria tan negatiu si el telespectador mitjà fos crític i contrastés informacions i opinions. Però no acostuma a ser així. Moltes vegades ens diuen que vivim en una societat sedentària, ho donem per fet. Però la veritat és que vivíem també en una societat sedentària en quant a mitjans de comunicació. El sedentarisme comunicatiu, el podríem anomenar. És aquest comoditat que troba l’espectador en el seu mitjà de capçalera, un mitjà que li diu el que ell vol sentir, li posa les imatges que ell vol veure i el manté dins de la seva bombolla informativa.
Com he dit a l’inici del text, el periodista és l’historiador del present i, per tant hem de cuidar la nostra feina, hem de deixar la història ben escrita.